Era el primer gran maestre de l'Orde del Temple catalĂ ?

Al principi podria sorprendre l'assignació de la nacionalitat catalana a Hugues de Payns, però hi ha una hipòtesi, que com a mínim, no podem deixar de costat .

La hipòtesi parteix d'un manuscrit anònim del segle XVIII, dedicat al Comte de Guimerà, "Declaració de la inscripció grega de la creu de l'església de Sant Esteve de Bagà, cap de les Baronies de Pinós, de l'Armada que va prendre terra Santa , any de 1110 ". Aquest manuscrit es pot trobar a la Biblioteca Nacional de Madrid com a manuscrit sign. 7.377, pàg 81-91 v.

Segons explica el manuscrit en qüestió, durant la Primera Croada un contingent de cavallers catalans van partir cap a Terra Santa, col·laborant en la presa de Jerusalem en 1099. Entre aquests cavallers es trobarien entre d'altres els fills de l'Almirall de Catalunya, els germans Galcerà i Hug de Pinós, naturals de Bagà.

Bagà és un petit poble situat als Pirineus proper a la frontera francesa, envoltat d'uns quants pobles on podem trobar esglésies circulars. Llocs tan coneguts com la Pobla de Lillet i Santa Maria de Besora.

Un cop van tenir Jerusalem en mans cristianes es va plantejar el problema de la seva administració i sobretot de la protecció de la ciutat. De la mateixa manera apareixia un problema de logística, els pelegrins que vindrien des de totes les terres cristianes a visitar la Ciutat Santa. Així va ser com un grup de cavallers catalans decidir formar una confraria per defensar els pelegrins i assistir-los en les seves necessitats. Un cop constituït el Patriarca els va cedir en custòdia una relíquia, el lignum crucis que el Papa Urbà II havia regalat als creuats perquè presidís les seves batalles. Aquest Lignum Crucis tenia forma la forma d'una creu de quatre braços, o patriarcal; aquesta creu va ser la que la confraria catalana va cosir sobre els seus mantells blancs com insígnia distintiva i que posteriorment sempre ha identificat les vestidures dels templers.

Aquesta confraria s'instal·là sobre les Ruïnes del Temple de Salomó, d'on van recollir el nom de Templers, i el seu primer mestre seria un cavaller anomenat Hug de Pinós. Aquest cavaller, va deixar el seu cognom per prendre el del seu lloc d'origen, Bagà, per la qual cosa des de llavors va ser conegut com Hug de Bagà, llatinitzat a Hug de Baganus i deformat posteriorment en Hugues de Paganus ... Payns, Paencis o Paenz, el borgonyó que la Història ha reconegut com el Primer Gran Mestre del Temple.

Quan Galcerà va decidir tornar a Catalunya per fer-se càrrec del patrimoni familiar, el seu germà Hug li va lliurar, amb autorització del Patriarca de Jerusalem, el Lignum Crucis que anteriorment s'ha esmentat. Arribat a Bagà, Galcerà va manar construir l'església de Sant Esteve i en ella va dipositar la creu, a la qual se li van adjudicar diferents miracles al llarg de la història posterior del poble.

Per reforçar la hipòtesi catalana, per dir-ho, ens trobem que la família Pinós de Bagà apareix de forma més que curiosa en la seva relació amb el Temple. L'enclavament Templer de Bagà es conforma en el període comprès entre 1154 i 1279, sobre la base de les valuoses donacions que, durant aquests anys van atorgar diferents partícips de la família Pinós a l'Ordre. Donacions que inclouen des de cases a Lleida fins a tota una comarca, la Serra de Sitja.

Aquest lloc estĂ  envoltat de diverses possessions templeres com PuigcerdĂ , TolorĂ­u, Urgell, Casserras, PuigReig .... Vic.

Els habitants de Vic, poden no estar molt d'acord amb aquesta hipòtesi ja que segons ells el Lignum Crucis de Bagà el va portar de Constantinoble a terres osonenques el Bisbe de Vic, Arnulf.

Una possibilitat és que sent Vic seu del bisbat, la relíquia es quedés allà per una temporada, però que també a Bagà, en ser la casa de Galcerà i Hug, recollís la relíquia durant un cert període de temps. No és d'estranyar que Galcerà en tornar de Terra Santa fes donació no oficial al Bisbat de Vic, podent després de conèixer-se la notícia pel poble de manera que el Bisbe Arnulf tindria el protagonisme, guanyant-se uns punts potser molt necessaris per algun tema que no ve al cas , però podria tractar-se possiblement de tema econòmic a causa d'una mala collita.

Tornant al Lignum Crucis i sobretot als seus miracles, n'hi ha un certament curiĂłs...

En GalcerĂ  va participar en l'expediciĂł cristiana organitzada contra els moros de
Almeria, sota la direcció d'Alfons VII de Castella i Ramon Berenguer IV de la corona catalanoaragonesa, amb un fort contingent de cavallers templers que, després de la conquesta de la ciutat, es van fer càrrec de la mateixa i la van mantenir a les seves mans fins a 1157. Bé, el cas és que En Galcerà va caure presoner al costat del senyor del Castell de Suyl. Tots dos van ser conduïts a prop de Granada, on van ser confinats a les masmorres més fosques i segures de la ciutat, per tal de tenir-los en un lloc segur mentre es negociava un bon rescat.

El rescat es va establir a "cent mil dobles de finíssim or, cent draps de brocat d'or de Tauris, cent vaques bragadas, cent cavalls blancs i cent donzelles cristianes ..." (permeteu dir ... que el rescat no em sembla gens malament). Finalment, els vassalls dels pares de Galcerà van oferir a les seves pròpies filles per pagar el rescat, sent aquest enviat camí del port de Salou (qui t'ha vist i qui et veu), per a ser embarcat i enviat a Almeria. Mentrestant a Granada els captius resaven a la Vera Creu per poder celebrar la festa a casa, a l'Església de Sant Esteve on es trobava el Lignum Crucis. Deu va accedir a les seves pregàries i apareixent-Sant Esteve acompanyat de Sant Dionís (patró de Suyl), van treure als presoners de la captivitat. A la tornada a casa es van trobar prop de Tarragona amb la comitiva de les cent donzelles, que es dirigia a Salou. L'alegria de trobar als cavallers va ser sens dubte molt gran, i la notícia de la festa que es va muntar ha arribat fins als nostres dies.

Fins 1936 es podien contemplar a l'Església de Sant Esteve "els ferros del cautiveri", testimoni de la història amb desenllaç feliç i miraculós.

Com a colofĂł cal dir que en el Lignum Crucis de BagĂ  s'hi pot llegir la segĂĽent oraciĂł, (en grec original :

"Creu de Jesucrist, en la qual nu,

nues la maldat: Oh etern salvador

omnipotent! 'Verb de DĂ©u! Informeu la

eterna immortalitat als mortals. en aquesta

Copa d'Or i Plata dipositen la teva

Creu els que fan camĂ­ al lloc de la teva

salvaciĂł. "

Veient l'escut de la Baronia de Pinós en una exposició de Montblanc .... és per quedar estorats. Encara queden moltes coses per comprovar però heus ací la foto de l'escut.

______________________________________________________________________________________________

http://www.guimera.info/conjunthistoric/escuts/521.jpg




http://www.guimera.info/conjunthistoric/escuts/intescuts.htm

 

Dintre d’un espai medieval, els gravats sobre la pedra obren i complementen els capítols de la seva història. Si s’observa el traçat dels escuts heràldics sobre els monuments i edificis, es tindrà una lectura cronològica sobre la seva construcció. Si s’investiga sobre els senyals de cada escut, es dictarà part de la biografia de cada família i se’ns fixaran dades de la formació de Guimerà com a poble.
Un primer inventari de pedres gravades i d’escuts, treballats i localitzats als carrers i monuments de Guimerà, permeten observar, a més de la seva estructuració urbanística, un seguit de trets diferenciadors que marquen la seva evolució.

Això ens permet estudiar i dibuixar, com a primer objectiu, l’emplaçament de les estructures de l’acròpoli a fi de poder imaginar com era el lloc com a primer sistema defensiu i punt d 'observatori.

Si el riu va marcar la vall i les corbes de nivell, aquestes fixaran els traçats i recorreguts dels carrers i places i també marcaran la xarxa d’espais per a vianants estrets i costeruts.

Segons sembla, la vall del Corb té un ampli seguit de restes que mostren la riquesa arqueològica dels pobles construïts a l’entorn del riu Corb, des del Neolític fins a la baixa Edat Mitjana.

1. PRIMERS SIGNES

Marcar, gravar, dibuixar i ratllar són, doncs, les primeres manifestacions fetes per l’home. Els estris emprats formen part des d’un tros de sílex, a les escarpres, buixardes, escodes i martells. A cada moment hi ha motius per deixar signes del temps, des de la Prehistòria a l’actualitat. Avui hi ha constància dels primers pobladors de l’acròpoli de Guimerà en les empremtes de la cultura ibèrica que permeten donar una cronologia del seu pas per les terres dels primers pagesos.

Els ibers ens confirmen que les restes del seu pas i la seva estada per la vall del Corb estĂ  ben documentada.

L’excavació del basament de la torre del castell de Guimerà va permetre identificar un estrat d’època ibèrica just per sobre de la roca natural, moment cultural confirmat per l’aparició de fragments d'oenochoe de ceràmica ibèrica oxidada. Els treballs van posar al descobert restes d’una estructura murària i d’un estrat d’època ibèrica amb una cronologia relativa situable als voltants del segle III-II a C.  Així l’arqueologia pot afirmar que els nivells ibèrics "indiquen una ocupació del tossal en uns moments propers als segles III-II a C. com queda testimoni per ceràmica de vernís negre".

Aquesta valoració permet establir que els primers pobladors s’establiren en aquestes terres.
La localització de dos grafits en la cara interna dels murs d’elevació de la torre, a uns dos metres del paviment, mostren un primer poblament que fa pensar en un primer sistema defensiu. A més de restes de ceràmica ibèrica, entre les marques i senyals, podem destacar una figura antropomorfa esquemàtica, en un dels gravats amb les cames i braços oberts i un rectangle fraccionat per línies verticals i horitzontals.

Hem comprovat que els romans ens han dei­xat testimonis del seu pas per la vall del Corb i per Guimerà. Dos d’aquests elements són: un grafit sobre ceràmica amb la marca d’un terrisser (MERCAT ... ), interpretat com mercator i un mil·liari, avui desaparegut (imatge), que marcava la via romana de Barcino a Ilerda trobat a la vil·la romana dels "Palaus", vila romana situada entre Vallfogona i Guimerà. Aquest mil·liari data del segle I d C. i indica la cronologia de la construcció o restauració de la via romana, en temps de l’emperador Tiberi Claudi, Aquestes dues dades i el seguit de jaciments romans al llarg del riu Corb, permeten assegurar que la romanització fou important.

L’arqueologia i els picapedrers

Els senyals dels picapedrers són també estimables aportacions cronològiques. Els arqueòlegs tenen com una primera activitat fer una lectura acurada de tota classe de traces humanes, fetes, entre altres materials, sobre la pedra.

Què s’hi pot trobar? Què hi podem llegir? Podem investigar la grafia que han deixat sobre els carreus de pedra saulonenca o sorrenca; les pedres recuperades de parets d’altres edificis; els diferents tipus d’elements amb senyals i gravats, així com els carreus ben treballats amb escuts, ajuden a obtenir la cronologia dels principals monuments de Guimerà.

L'Edat Mitja és un període històric on les mar­ques dels picapedrers són com altres senyals que a partir del romànic, seran com la mostra simplificada d’un abecedari i també de gravats funcionals dels equips de picapedrers. Aquelles colles van deixar la seva mostra des de les primeres aportacions dels introductors llombards a cada moment del romànic i, més tard, de l’estil gòtic.

Els picapedrers, ofici de tots els temps, han ajudat a fer la lectura dels períodes històrics passats. EI picapedrer cada dia sortia de casa amb les eines dins un sac. L'escarpa; martells i altres peces feien del seu taller un espai per preparar els muntants de les portes, bancs, làpides, escales, rodets per a l’era, curres, i, de tant en tant, algun encàrrec de finestrals artístics. Hi ha signes gravats a la pedra que són senyals personals i utilitaris d’un treball que calia remunerar per part del contractista.

Els senyals herĂ ldics

Una vegada el terreny estarà repartit entre baronies i comtats cada família imposarà la seva rúbrica i els seus senyals fets en forma d’escuts. En un primer inventari se’ns recomana fer un seguiment de les restes actuals de la torre, de les estructures del castell, de les restes de l’esglesiola romànica, de la gòtica, dels seus capitells, les creus de terme i dels monestirs cistercencs, la Bovera, restes del de Vallsanta, així com de la capella de Sant Esteve de la plaça i d’alguns escuts i grafits en diversos carrers.

Els escuts són també els senyals ben escripturats per a fer el seguiment arqueològic del conjunt historicoartístic de Guimerà. Són els escuts que hi ha esculpits en els portals de les famílies Cervelló, Alemany, Pinós i Castre i vescomte d'Evol, que certifiquen l’estada o senyoriu a la vila. Cada escut és la marca d’un orgull, d’una família i pactes d’una herència.

Els nombrosos senyals trobats a la vall del Corb són una prova de les influències rebudes per l’arribada dels moviments defensius de les poblacions i del mateix Cister. Es parla de famílies senceres de treballadors. Està documentat el seu pas en temps dels Templers i dels constructors de Vallbona de les Monges, la Bovera i Vallsanta.

2. ELS CERVELLĂ“ I ELS ALEMANY (s.XI i XII)
Entre les famílies capdavanteres de la conquesta, inclosos entre els celebrats i mítics, 9 cavallers de la Terra o Barons de la Fama, són citats i comentats els nobles Cervelló, Cervera Alemany, Montcada, Anglesola, Erill, Pinós ... Molts d’ells deixaren constància del seu pas per Guimerà durant els segles que van del XI al XV.

Documentalment les famílies o senyoriu dels Cervelló formaven amb els Alemany una variada i complexa família. Moltes vegades formen un mateix cognom i les famílies s’ajunten i, més tard, se separen. Hi ha moments que predomina una línia genealògica i desapareix l'altre entorn heràldic. Els notaris eren els que confirmaven les herències i la història dels hereus amb el nom i cognoms.

Per altra part, també la història, en aquest temps, està lligada amb la família Cervera que tenia, amb el cérvol, el mateix o semblant escut dels Cervelló. També és necessari fer observar l’altra heràldica semblant, la dels Boixadors, que tenen al seu escut una servia amb dues banyes esmotxades. Així s’ha escrit per historiadors, sobre l’associació del cérvol amb la dinastia dels Boixadors, determinat per un sarcòfag localitzat entre les restes del monestir de Santa Maria de Vallsanta que farà necessari reconstruir part de la seva història.

Escut: un cérvol

FamĂ­lia de CervellĂł i Alemany de CervellĂł.

L’escut dels Cervelló el trobem a les restes del monestir de Vallsanta. EI dels Alemany, a la Bovera, Guimerà i Vallsanta.

Fonaments històrics

Una de les primeres noticies dels Cervelló està documentada en Hug de Cervelló, el primer que portà aquest nom i fou el repoblador a l’entorn de Santa Coloma de Queralt (1029-1030). També al mateix temps, es parla dels senyors Alemany, el 1053 Guerau Alemany del senyoriu de Cervelló o de la Llacuna va posar els castells de la seva baronia sota l’autoritat de Ramon Berenguer i de Barcelona. En un mateix espai, els cognoms Cervelló i Alemany obren la història d’aquestes terres que serien l’entrada a la Vall del Corb.

Segle XII
Molt aviat apareixen els primers documents relatius al castell de GuimerĂ ; aixĂ­, a la segona meitat del sXII, passĂ  a Ă©sser patrimoni de la noble famĂ­lia de CervellĂł.

Hug de Cervelló, arquebisbe de Tarragona en son testament de l’any 1171, "llegà el territori de Guimerà al seu germà, Guillem de Camarasa i aquest, per via de llegat testamentari fet en 1172, el cedia a sa esposa Berenguera i al seu fill Ramon d'Òdena fins que el seu germà, Guerau Alemany de Cervelló, els hagués pagat la quantitat de 110 morabatins."

Per a Sanç Capdevila, Guerau Alemany VII, en son testament de l’any 1180, donà a son net Guerau Alemany, els castells de Veciana. Montfalcó, Tallada, Camarasa, Cubells, Cervera, Alós, Marcobau, Tudela, Artesa, Guimerà, Talladell i tots els immobles que posseïa a l'Urgell provinents de son avi matern Guillem Ramon de Camarasa.

Amb tot, la genealogia dels Guerau Alemany, descrita en part per A. Puig, els posa una numeració diferent. Durant el segle XII hi ha constància d’aquests noms:

Un Hug de Cervelló és considerat repoblador de la zona alta del riu Corb, a la primera meitat del segle XI. Un Guerau Alemany té el senyoriu de Cervelló. Se cita el senyor Guillem de Camarasa i, també, un Guillem de Cervera.

Seria molt important saber quan els Cervelló i Alemany són una mateixa família i quan l’escut dels Alemany representa un sol senyoriu. Aquest podria fixar-se el 1220, quan Guerau Alemany va comprar el castell de Guimerà a Guillem de Cervera.

Confirmació arqueològica

L’escut de la família Cervelló (un cérvol), no té constància en cap edifici del recinte del poble de Guimerà i sí dels Alemany. Els escuts dels Cervelló es poden observar en diversos capitells dels nervis de l'absis de Vallsanta, en una pedra localitzada entre les restes del monestir, on hi ha gravat l’escut del cérvol, no ben conservat.

Els escuts, més nombrosos, es troben escul­pits en una figura jaient, clau de volta i sarcòfags de Vallsanta entre les restes i elements arquitectònics de la capella erigida per Bernat de Boixadors. Aquestes restes estan datades dintre d’una cronologia pròpia de l’estil gòtic del segle XlV. Tampoc els Cervelló eren presents a l’obra de l’església gòtica la datació de la qual està confirmada del segle XIV, i si els Alemany.

Pel que fa a les restes del monestir de la Bovera, del segle XII, no s'han identificat escuts o senyals dels CervellĂł, i si, molt repetits, els dels Alemany.

Mentre la torre i les primeres dependències del castell de Guimerà s’estaven edificant, els senyors feien poques estades i estaven implicats amb altres senyorius territorials del seu mateix llinatge.

3. ELS SENYORS ALEMANY (Segles XIII-XIV)

Pels escuts localitzats a Guimerà, l’heràldica dels Alemany mostra que fou molt important i com sembla, per Piquer i Jover, els Alemany són del tronc dels Cervelló.

Escut: una ala

- Els Alemany, a l’església gòtica ..

- Escut al claustre romĂ nic de la Bovera.
- HerĂ ldica dels Alemanys a les restes

del monestir de Vallsanta.

- Escut dels Alemanya la capella de Sant Esteve de la Plaça.

- Escut dels Alemany al carrer de les Piques.

 

Escuts amb diverses ales

- Porta d'Orient i de Ponent, una famĂ­lia.

Documentació històrica

Consta als documents que l’any 1220 Guillem de Cervera traspassa per via de venda el castell de Guimerà a Guerau Alemany, família que ja no era, segons Capdevila(1927), de la nissaga dels Cervelló. Ramon Alemany, fill de Guerau Alemany, fundà una capellania a la capella del castell l’any 1272.

1280, Guerau Alemany, germà de Ramon Alemany, espòs de Sibil·la de Guimerà, estava casat amb Guevara de Rocabertí. Així en la inscripció del sarcòfag que hi ha al monestir de Vallbona de les Monges, hi consta que hi fou enterrada Sibil·la de Guimerà, la seva muller.

 

1294. Del pergamí reial de Jaume II. "Sàpiga tothom que nós Jaume, per la gràcia de Déu, ( ... ), com que per part del noble en Ramon Alemany, estimat conseller, cortesà, súbdit nostre ens ha estat humilment suplicat vist que al seu lloc de Guimerà no es feia mercat públic, que ens dignéssim atorgarli la gràcia que en dit lloc es faci i es celebri mercat ( ... ) el dimecres de cada setmana .." Porta la data de 18 de juliol de 1294.

Ramon Alemany de Cervelló era casat amb Geralda de Cervera, filla de Ramon de Cervera i Miracle d’Urgell. És un dels homes més preeminents de Catalunya. Mori a conseqüència de la conquesta de Mallorca. En el seu testament disposa ser enterrat a Santes Creus. Guerau Alemany fundà una capellania al monestir de Vallsanta l’any de 1304.

Dades arqueològiques

En data de 1280 hi ha constància del trasllat d’un sarcòfag de la família Alemany al cementiri del monestir de Vallbona. Aquesta lauda sepulcral és de Sibil·la de Guimerà, esposa de Guerau Alemany, i germana d'Eliardis de Guimerà, abadessa de Vallsanta, i forma part del sarcòfag que es troba a la plaça, antic cementiri monacal de Vallbona de les Monges, al costat de dit monestir.

4. EL SEGLE XIV. ELS ALEMANY I ROCABERTI

Els Alemany i RocabertĂ­

Amb el matrimoni de Guerau Alemany amb Guevara de Rocabertí, s’inicia en la baronia de Guimerà una nova nissaga en el primer terç del segle XIV: els Rocabertí, emparentats amb la noblesa religiosa tarragonina. Aquesta família, davant la necessitat d’un millor centre religiós i l’augment de la població,

resolgueren enderrocar part de l’església romànica i edificaren la nova d’estil gòtic.

1326. EstĂ  documentada la mort de Guerau Alemany.

1333. Per uns fets "entre partits dinàstics" al camp de Tarragona, aquesta baronia estava dividida en dos partits. Un episodi d’aquests esdeveniments va portar a resguardar un presoner de l’Infant Joan. Fou rescatat i traslladat al castell de Guimerà. Les forces assaltants provinents de Tarragona es trobaren davant una fortalesa completament emmurallada i es retiraren. En aquells temps, Guevara de Rocabertí era la senyora de Guimerà, germana del paborde de Tarragona. I consta que Guevara de Rocabertí, a la seva mort, fou enterrada a la ca­tedral de Tarragona, l’any 1366.

Els RocabertĂ­

Escut: Una figura heràldica d’un roc o torre d’escacs

Fets històrics

L’any 1333 el recinte del castell de Guimerà era totalment emmurallat.

Els "cavallers", assaltants del castell, havien de pujar per la costa del Vall i es trobaren amb el portal i recinte ben tancats per la part nord. AI sud, també presentava diferents parets­muralles i l’entrada principal ben defensada.

Els portals d'Orient i de Ponent encara no estaven edificats o reestructurats amb els escuts de les famĂ­lies Alemany i PinĂłs.

Aquesta família estava emparentada amb Dalmau IV de Rocabertí i d'Urgell (1309­1324).

Confirmació arqueològica

Escut amb una ala

Els escuts amb una ala dels Alemanyes localitzen als capitells de la façana de l’església, en una clau de volta de la nau interior i en els dos capitells de la base del primer arc.
La descoberta dels escuts dels Urgell als capitells de la façana confirmen les relacions amb els Rocabertí i Alemany.
Als capitells del porxo romànic de la Bovera hi ha l’escut amb gravats de l’ala dels Alemany i la creu de Sant Benet.
Les restes de Vallsanta mostren petits capitells amb l’ala dins d’un escut.

AI carrer de les Piques i en un escut d’una portalada es conserva l’escut amb una sola ala.
A la capella de Sant Esteve, l’escut amb una ala a l’inicia d’un arc gòtic.

FELIP DE CASTRE I FRANCESCA ALEMANY

EI segle XIV fou molt important en la història de Guimerà. A mitjans de segle, i amb el casament de l’hereva del castell, Francesca Alemany, filla de Guerau Alemany i de Guevara de Rocabertí, amb Felip de Castre, besnét del rei Jaume, el Conqueridor, es donà l’entrada a una nova família i nova heràldica a Guimerà, els Castre.

Escut: quatre pals catalans i dos estrelles de vuit puntes

L’escut de la noble família de Castre d’Aragó estava format pels quatre pals catalans (daltesquerra i baixdreta), provinents de la família reial i de dos estrelles de vuit puntes situades una a cada costat, com les pròpies dels Castre d’Aragó.

Fets històrics

1343. Els homes de Guimerà feren l’homenatge, al seu senyor, Felip de Castre i d’Aragó, el 19 d’octubre de 1343.

1359. Mort Felip, la vĂ­dua comprĂ  al rei Pere el MER I MIXT IMPERI i tota la jurisdicciĂł criminal pertanyent al castell de GuimerĂ  pel preu de 20.000 sous, segons escriptura calendada el 9 de desembre de 1359.

1366. Francesca va morir en 1366 i va deixar dues filles: Aldonça, que va heretar el castell, i Francesca, que professà de monja a Vallsanta.

Confirmacions arqueològiques

En aquest temps s’estava construint l’església i el campanar. Els portals i el reforçament i tancament de les muralles serà obra de la família Pinós (1393). S’estava construint la paret-muralla, avui encara conservada, que va del castell a la base del campanar.
L’escut dels Castre està localitzat al carrer de les Piques, en una creu de terme i també al porxo de la Bovera.

ELS CASTRE I ELS CASTRE PINĂ“S

També serà, a l’acabament del segle XIV, quan tindrà lloc l’entrada dels Pinós amb el casament d'Aldonça de Castre i Alemany amb Bernat Galcerà de Pinós i de Fenollet, vescomte d'Illa i Canet i senyor de Guimerà.
- Guerau Alemany (1316-1326) - Guevara de RocabertĂ­ (1326-1343)

- Francesca Alemany (1343-1366) - Felip de Castre (1343-1354)

- Felip de Castre i Alemany (1366-1371) ­Joana de Castella.

- Aldonça de Castre i Alemany (1371-1378) ­Bernat Galcerà de Castre, de Pinós i de Fenollet, vescomte d'Illa i de Canet, (1371­1425)

- Pere Galcerà de Castre i de Pinós (1418) ­Joana de Trameced

- Felip Galcerà (1425-1461) - Magadalena d’Anglesola

- Felip GalcerĂ  (VI), (1428-1455)

L’escut dels Pinós és representat per una o diverses pinyes. En dos escuts conservats podem veure tres pinyes a dalt i a la dreta, i tres pinyes a baix i a l’esquerra. L’escut situat en la part superior del campanar pot correspondre al temps de Felip Galcerà V de Castre Pinós (1425- 28) o bé de Felip Galcerà VI de Castre Pinós (1428- 1442).33

EI poble va fer de la plaça davant de la capella de sant Esteve el centre de la vila i del recinte emmurallat, tancat amb els portals d"Orient i Ponent, i tenint pel sud la frontera natural del riu Corb.

5. L’ACRÒPOLI

Les diferents hipòtesis sobre la ubicació de l’antiga església romànica es basen en els pocs documents que citen una església o una capella al castell o al seu entorn.

Les restes arqueològiques aporten coneixements d’uns elements arquitectònics romànics que podrien formar part d’un edifici romànic propi del segle XII i estaria situat al mateix emplaçament actual.

Fonaments històrics

Al costat del castell s’hi construí una petita església romànica, de la qual es té noticies l’any 1154. Bernat Tort, arquebisbe de Tarragona, reestructura els límits de la Seu Metropolitana i reclama de Vic l’arxiprestat de Sant Martí. En una butlla que obté del papa Anastasi IV, expedida des de Sant Joan del Laterà, apareix la parròquia de Guimerà com una de les confirmades pel Papa a l’església tarragonina.
Així, el castell de Guimerà ja és citat a la primeria del segle XI, i la primitiva parròquia, que el 1154 fou unida a l’arxidiòcesi de Tarragona, formava part, abans d’aquesta data, de la diòcesi de Vic i Osona.
Al començament del segle XIII Ramon Alemany, senyor de Guimerà, fundà un benefici a l’església de Santa Maria de Guimerà de patronat de la família Alemany.
EI 1344 Felip de Castre i Francesca Alemany elegiren Jaume Garcia per a substituir el beneficiat Arnau Colom, difunt. La rectoria de la parròquia, tanmateix, era de col·lació de l’arquebisbe.

Al començament del segle XIV. S’aixecà una nova església.

Els capitells romànics: certificacions arqueològiques

Església romànica

Els capitells confirmen l’existència de les restes d’una església romànica a l’acròpoli de Guimerà.

Capitell a

S’estructura en un tambor i fust monolític. Presenta les quatre cares decorades amb motius geomètrics i vegetals: en dues de les cares es representa una sexifòlia emmarcada per un cercle i amb els folíols perfectament marcats amb solcs. En una altra cara tota l’alçada del tambor és ocupada per quatre folíols lanceolats, bisellats, que dibuixen una flor de quatre pètals.

Capitell b

Conservat com d’anterior al museu de Guimerà, va ser reutilitzat en algun moment com a pica, ja que presenta la part interior buidada. El tambor està decorat amb un motiu que es repeteix a les quatre