REVOLTES A LA BARCELONA DEL XIX

Revolta de 1842

El 1842, sota la regència d’Espartero, a Barcelona els esperits estan cada vegada més inquiets. Els britànics, aprofitant-se de la conjuntura propiciada per la política d'aranzels del regent, inunden la Península amb els seus productes tèxtils; els fabricants de Catalunya estan amenaçats de ruïna. Envien una proclama a Madrid i al no ser atesa, el mes de novembre Barcelona es rebel·la: té lloc una lluita sagnant en la qual les tropes del govern perden més de 500 homes. Els vaixells anglesos, acabats d'arribar al port, ajuden amb els seus canons els canons del regent Espartero a sotmetre la ciutat rebel. Precisament d'ell, d'Espartero, és la frase "…a Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada 50 años"

Després d'un bombardeig de tretze hores, després d'encaixar 817 bombes, després de veure destruïts els seus millors barris, Barcelona s'ha de rendir el 4 de desembre de 1842 i obrir les portes a les tropes del regent. Zurbano és el primer a entrar. Aprofitant la fugida dels líders de la insurgència, les milícies són delmades; Barcelona és castigada amb una contribució de 12 milions de rals; les presons són plenes, però totes aquestes dificultats causen l'indignació general a tota Espanya. Les Corts són dissoltes en senyal de protesta el 4 de gener de 1843 i substituïdes per una cambra no menys hostil al govern.

Revolta de 1843

Es dissolen un altre cop les cambres per un decret del 26 de maig de 1843. A partir d'aquest moment, el Ministeri i el Regent decauen a l'opinió pública, els diputats notifiquen ràpidament a totes les províncies la seva insatisfacció amb el regent. A tot arreu presenten l'Espartero com el futur usurpador del tron d'Isabel, com un dictador despietat, i a tot arreu els esperits inquiets es preparen per a la insurgència. Màlaga, Granada i altres ciutats es revolten: Zurbano és a punt de ser assassinat a Barcelona. Tot seguit es constitueix una Junta Revolucionària que declara la província de Barcelona independent del govern de Madrid. El general Prim s'aixeca també a Reus contra Espartero.

Aquests esdeveniments inquieten el Regent, que entén que hi ha un greu perill i decideix actuar. El 15 de juny, s'ha alçat gairebé tota Catalunya. A Aragó, moltes ciutats es pronuncien. Decididament la fortuna d'Espartero s'enfosqueix i augmenta el clam quan designa Zurbano com a tinent general.

El 20 de juny surt de Madrid amb 6.000 soldats cap a València mentre Zurbano va cap a Catalunya, però les ciutats segueixen aixecant-se. A Espartero se li escapen fraccions de l'exèrcit. Homes als quals ha concedit favors s'uneixen als seus enemics per enderrocar-lo. L'1 de juliol, només li queda el Regent l'Aragó, Extremadura, Castella la Nova i La Manxa.

Per agreujar la seva posició les seves arques estan buides i els impostos no arriben a Madrid. Segura del seu poder, la Junta de Barcelona forma un govern provisional, que convoca el Ministeri de López dins els seus murs, i tot esperant l'exèrcit d'aquest Ministeri, el constitueix en la persona del general Serrano. El primer acte que emana de Serrano és el que decideix la revocació del regent.

No obstant això, l'avenç de la insurgència es coneix a Madrid, on governa Mendizábal en absència del regent. Aquest organitza un sistema de terror que impedeix qualsevol rumor, però en veure el curs de les coses i preveient-ne el desenllaç, aconsella a Espartero contactar amb el Ministeri de López. El regent s'hi nega. "No, jo no cedirè”, diu, “que cedeixi l'espasa: el meu destí és caure com un bandoler al camp de batalla".

El general Ramón María Narváez y Campos, exiliat pel regent i enemic personal seu, té el comandament d'algunes tropes al servei de la Junta. El 5 de juliol ocupa Daroca, a la carretera principal de Saragossa a Madrid, aïllant així la capital i el Regent del gruix de l'exèrcit que li és fidel. L'enfrontament entre Espanya i Espartero no pot durar molt de temps.

El 22 de juliol, a Madrid, amenaçat per tres costats, Mendizábal en veure perillar la seva "salut" busca refugi a l'hotel de l'ambaixador britànic. El 23 al matí, el general Narváez entra a la capital al capdavant del seu exèrcit, on és rebut amb alegria pel poble. L'exèrcit desfila sota el balcó de la jove reina, feliç de ser finalment lliure. La milícia és desarmada, però ningú no és detingut.

Un cop destituït Espartero la Junta Revolucionària de Barcelona, d'ideals republicans, no accepta la jove Reina (encara que aquesta no és la versió oficial) i es gira contra el govern de Madrid fent una crida a convocar les Corts. Això provoca una resposta del govern central, que porta a una intervenció militar dels partidaris monàrquics i al bombardeig de la ciutat des de Montjuïc i la Ciutadella per part de Joan Prim i Prats, cosa que obliga la Junta Revolucionària a capitular davant el nou capità general, Laureano Sanz, el 19 de novembre.

Versió oficial dels fets o "Revolta de la Jamància"

"El 2 de setembre de 1843 a Barcelona s'hi esdevé "la Jamància", una revolta popular contra el govern espanyol per la situació de gana i pobresa"

Contra aquesta versió oficial, la meva opinió és que la junta militar de caire republicà, un cop enderrocat Espartero, es va rebel·lar tot rebutjant de ple la declaració de majoria d'edat d'Isabel II als 13 anys i per aquest motiu va ser bombardejada pel declarat monàrquic General Prim. No es llancen 2.000 bombes sobre una ciutat perquè hi hagi 8.000 soldats que tenen gana o que no han cobrat; és més barat donar-los la paga...

La Jamància (del romaní jamar, menjar) fou una revolta republicana i progressista que tingué lloc a Barcelona entre l'agost i el novembre de 1843, contra el general Espartero. El nom al·ludia despectivament als membres dels batallons de voluntaris (batallons de la Brusa) que probablement s'havien apuntat per menjar de franc i cobrar els cinc rals diaris de paga.

Inicialment es revoltaren el 13 d'agost contra Espartero, però un cop destituït Espartero es girà contra el govern de Madrid, i la Junta Revolucionària va fer una crida a convocar les Corts. Això provocaria una insurrecció centralista. La revolta provocà la intervenció militar amb el bombardeig de la ciutat des de Montjuïc i la Ciutadella, dirigits per Joan Prim i Prats, obligant la Junta Revolucionària a capitular davant el nou capità general, Laureano Sanz, el 19 de novembre.

La rendició representà la submissió definitiva de Barcelona al govern de Madrid i la fi d'una oposició organitzada a la centralització feta pel Partit Moderat, però alhora representà el primer aixecament nítidament popular contra l'estat liberal a Espanya (que de liberal no en tenia res, atès que Espartero governà amb un  caire quasi dictatorial).