counter to iweb
Inici   |   Lleonard   |   Enllaços   |   Registre d'usuaris   |   Actualitat   |   Contactar   |   
Menú
Mp3


No sé si en Gonzalo Fernández de Córdoba arribà a existir. És ben probable que sí. Però tinc el convenciment que se li ha atribuït la personalitat del més alt militar... [+]
Un capvespre de 2006, escoltant un concert de música de cambra, en el refectori del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra de Badalona, vaig tenir una espècie de sensació molt intensa. Estava absort per la... [+]
Heus ací un article del 2008, en el que faig un recull d'un munt de paraules catalanes que hi ha al castellà, contrasteu-lo amb el "HOAX" del 2003, que corre pels emails: "EL CASTELLÀ ÉS UN... [+]
De primer, hem de pensar que l´Estat creat pels catalans mai –i amb aquest “mai” m´estic referint als segles en què la Nació Catalana va tenir una existència plena– no es va anomenar,... [+]
CAL INVESTIGAR LA HISTÒRIA. FINS I TOT LA RECENT Aquest dies m’han demanat si podia trobar informació sobre les dues revoltes que varen tenir lloc a Barcelona: una, la de 1842, va ser sofocada durament per Espartero;... [+]


UNA PROVA CONCLOENT DE QUE EL QUIXOT VA SER ESCRIT EN CATALÀ

Jordi Bilbeny

Entre les infinites catalanades, catalanismes i errors de traducció que hi ha al Quixot que ens remeten a un original català perdut, hi ha una frase especialment significativa i reveladora que només té sentit si En Servent va escriure la seva novel·la en català.

Es dóna a la segona part, al capítol LXXI, quan el Gran Sonat castellà, després de recuperar la raó a Barcelona, torna al seu poble amb En Sanxo, tot fent-la petar. Cap a les darreries del capítol, entren a parlar de pintura i comenten:

“–Yo apostaré –dijo Sancho– que antes de mucho tiempo no ha de haber bodegón, venta ni mesón o tienda de barbero donde no ande pintada la historia de nuestras hazañas; pero querría yo que la pintasen manos de otro mejor pintor que el que ha pintado a estas.

–Tienes razón, Sancho –dijo don Quijote–, porque este pintor es como Orbaneja, un pintor que estava en Úbeda, que cuando le preguntaban qué pintaba, respondía: «Lo que saliere»; y si por ventura pintaba un gallo, escribía debajo: «Este es gallo», porque no pensasen que era zorra. De esta manera, me parece a mi, Sancho, que debe de ser el pintor o escritor, que todo es uno, que sacó a luz la historia de este nuevo don Quijote [referit a l’edició catalana amb pseudònim] que ha salido: que pintó o escribió lo que saliere; o habrá sido como un poeta que andaba los años pasados en la corte, llamado Mauleón, el cual respondía de repente a cuanto le preguntaban, y preguntándole uno que qué quería decir «Deum de Deo», respondió: «De donde diere»”.

Com es pot observar a ull nu, l’explicació no té, ni remotament, res a veure amb la sentència llatina. En Rico, curador de l’edició, a la nota corresponent al text, explica que “la traducció «al so» de les paraules del Credo era un acudit tradicional”. És a dir, que es tracta d’una traducció fonètica. Però en castellà, la traducció també és inviable. Des de quan “De donde diere” es pot despendre de “Deum de deo”? Llevat del DE de DEUM i de DE DONDE, i d’un arcaic com desusat dialectalisme ONDE, no hi ha més afinitat possible. Llavors, com és que el poeta Mauleon, dóna la resposta que dóna?

El desllorigament d’aquest enigma fònic només és possible si el Quixot era escrit en català. Una orella catalana interpretaria “al so” el DEUM DE DEO, així: DE UMDE/UNDE DEU. I així hauria d’haver quedat escrit a la novel·la.

Tot i que en català normatiu el DONDE castellà és ON, hi ha una variant popular, escrita així fins a la normalització fabriana, que és ONT i que fa, en la llengua parlada, les variants ONTE i ONDE.

L’Alcover-Moll inclús recull la forma UNT en un document de 1385, que fa: “Là unt los serà vist fahedor”.

Per En Coromines, “és molt estesa una pronúncia ont davant mots que comencen en vocal (ont és,? ont era?, ont havies anat?, d’ont ha vingut?)”. I afegeix que “en certs llocs del País Valencià corren formes com ande o ònde amb una o molt oberta, que són deformacions rústiques o vulgars d’aon”. Per acabar reblant, per raó de la generalització del fenomen, que “tals formes es poden sentir en certs altres llocs també a la zona occidental”.

És, per tant, una variant estesa al llarg de tota la Nació. Al Maresme és molt habitual sentir a dir UNTE VAS?, UNTE VIUS?, UNTE ho fan?, per ON VAS?, ON VIUS?, ON HO FAN? La força del mot és tanta, la seva sonoritat tan personal i la variant fònica tan especial, que, fins i tot, jo mateix l’he emprada en algun text literari i poètic.

I, si bé és cert, com he dit, que el castellà també té els dialectalismes OND i ONDE, com un relicte totalment medievalitzat, el DEO final no es correspon en cap cas amb el verb DAR i, menys encara, amb el DIERE que aporta el text serventí.

Ara, doncs, amb això en ment, podem tornar-nos a encarar amb el DEUM DE DEO i segmentar-lo així: DE UMDE DEO. I no costa gaire de traduir “a l’orella”: DE UNDE DEU. O, en català normatiu, D’ON DEU o D’ON DONEU. La traducció literal catalana també mantindria la possibilitat de traduir el DEU final per una acció del verb DEURE, però, llavors, no s’avindria amb l’explicació castellana del DIERE. Per la qual cosa l’única opció que ens resta és la del DEU = DONEU. I amb aquest antecedent, i només amb aquest, escrit en català, tindria sentit l’explicació que donava En Mauleon i que apareix en castellà al Quixot: DE DONDE DIERE.

DE DONDE DIERE és, doncs, la truaducció inevitable d’un DE UNDE DEU. Amb la qual cosa em sembla més que provat que la redacció primigènia del Quixot havia de ser en català i que aquesta era la llengua materna d’un Cervantes, que en realitat era, lògicament, un Servent.

Jordi Bilbeny

Introducció Cal fer una clara separació entre el terme regne...





Fa uns dies li vaig fer un crit a un bon amic quan va dir que la culpa de l'entrada dels trastàmara a Catalunya va ser de Sant Vicent i el Compromís de Casp. A tots els va estranyar el meu crit, atès que és... [+]
El fet d'haver marxat a Lió, per la fallida econòmica del seu pare, li va salvar la personalitat... D'haver-se quedat a Barcelona avui tindríem una "Santa Juliana d'Àvila" amb unes obres... [+]
L'esgrima és l’únic esport olimpic amb origens catalans. De fet, en els antecedents de l’esgrima com a esport hi ha influéncies catalanes en les diferents etapes. El 1474, el catalá Jaume... [+]
Quan apareix la discussió i la polèmica entre els investigadors que intenten esbrinar la veritat de la nostra història i els acadèmics, teòricament autoritzats en la matèria, es dóna la... [+]
A tots ens ha meravellat el quadre del pintor Frank Salisbury que ha penjat al seu despatx de la casa blanca el president Obama, en ell podem veure el president Truman al despatx oval amb una bandera amb 5 barres bermelles sobre fons daurat... [+]
Durant la Setmana Santa es fan a Sevilla, pel cap baix, 60 processons. Aquest Divendres Sant era a Sevilla i, per tant, vaig coincidir amb algunes d’aquestes processons. Al vespre, quan tornava cap a l’hotel, encara vaig topar... [+]
La projecció de la Marededeu de Montserrat cap a fora de Catalunya l'he trobat documentada ja, a partir dels Trastàmara. El canceller Pero López d’Ayala (1332-1407), hi pot haver algú més pro... [+]