El coneixement humà és un aspecte de les nostres vides tan essencial com complex. Sense haver d'entrar en consideracions filosòfiques, qualsevol persona es pregunta en un moment o altre què vol dir saber una cosa. Són mots, /saber/ i /conèixer/, que fem servir de manera quotidiana. Diem que sabem anglès, que coneixem l'obra d'un escriptor, que coneixem un país o que sabem com és el món de l'empresa. Amb tot, segur que també en alguna ocasió hem tingut la sensació que algú feia trontollar aquesta base nostra tan aparentment sòlida. Segur que alguna vegada hem dit, en veu alta o en silenci, “Ostres!, doncs jo em pensava que...”
Tenir un coneixement profund de qualsevol cosa pot arribar a demanar un esforç descomunal. I fins podem pensar que un coneixement de debò, absolut, és impossible per contrari a la nostra naturalesa humana. Entre l'ús quotidià i lleuger de la paraula i aquesta accepció més extrema que ens infon tant de respecte, per a la majoria de nosaltres la relació amb el coneixement és una relació d'aproximació contínua. Passa, però, que confessar la nostra ignorància respecte de qualsevol assumpte no està gaire ben vist i sovint ens construïm una explicació de mínims, per anar tirant, pensada potser com a punt de partida per a ampliacions posteriors, però que acaba esdevenint força definitiva.
En història, aquest procediment és especialment habitual. Parlem de fets passats, de fets que no hem viscut, de fets que potser no han deixat cap prova i que només podem explicar pels relats subjectius que n'han quedat o per documents que no sempre sabem amb quina intenció han estat escrits. Construir el relat de la història no és impossible, però és tan complex que mai no podem donar per definitiva cap explicació i durant molt de temps ens hem de refiar de les percepcions, d'allò que ens resulta versemblant o probable, d'allò que lliga amb la resta del nostre coneixement, d'allò que ens han dit o que hem llegit. És comprensible a l'inici, però no pot ser així eternament .
Per això resulta especialment difícil iniciar un procés de revisió històrica. Per això les revisions són lentes, perquè són moltes les percepcions que cal anar capgirant a base de fer versemblant i probable una altra aproximació a la realitat. Per sort, la revisió que promou l'Institut Nova Història no va començar ahir i la feina de Jordi Bilbeny i el seu equip és intensa i tenaç, però que avanci amb més o menys rapidesa i contundència depèn de tots i cadascun de nosaltres. Investigació, difusió, finançament, suport tècnic... La col·laboració en xarxa és allò que ens fa avançar en aquest coneixement per acostar-nos a la veritat. L'Institut us obre, un cop més, les portes de bat a bat.
